Expedició Xile 3.5

Watching bats in Austin

2011-09-05T05:17:00.002+02:00

Cada vegada arriba més gent al Congress Bridge.

Els rat-penats comencen a sortir. Mireu això borrós que hi ha al cel, són rat-penats!

Just a sota el pont on érem nosaltres. Fixeu-vos bé en les ales, no són pas ocells!

La història i la Història (avui va una mica llarg)

2010-07-15T23:21:00.001+02:00

L'avi explica tot sovint a la Bruna històries de quan ell era petit, de Guimerà. Ara fa uns dies, va tenir una conversa interessant, que jo reprodueixo de forma poc fefaent.

Bruna: Avi, explica'm una altra història de Guimerà.
Avi: Ui, Bruna, ja no me'n queden, aquests dies te n'he explicat moltes.
Després de pensar-hi una mica l'avi comença...
A: Mira, el meu avi m'explicava que quan ell era petit, al poble només hi havia una cafeteria. A la cafeteria hi havia un nen petit llavors que ajudava els seus pares i sortia a repartir cafè. Quan sortia a repartir café, el nen duia una trompeta i tocava la trompeta i a l'hora cridava "café!". El que passa és que imagina't si era petit el nen que, quan ho deia, feia així: "Tuuut! Taa-fè!" Era tan petit que no sabia dir ni "cafè", deia "tafè".
B: Apa, avi, que petit que era no?

Al caps d'uns dies la Bruna hi torna.
B: Avi, i no saps més coses del nen que deia "Tuut, taa-fè!"?
A: Ai, Bruna, és que això és una història d'una persona que era petita quan el meu avi era petit, imaginat si en fa d'anys. Jo no recordo més coses...
B: I per què no busquem el tut-tafè a internet?
A: Ui, a internet... Quan aquest noi deia això internet no existia. A, internet no hi trobarem res!
B: Doncs ho hem de provar avi. L'altre dia amb el papa vam estar buscant unes fotos d'una noia de fa molts i molts anys, més anys abans que haguéssim nascut nosaltres i els teus avis i els avis dels teus avis... i tot això i la vam trobar. Hi havia fotos i dibuixos seus. Es deia Lucy i era molt antiga, molta antiga. I hi havia fotos seves a internet.
A: Lucy, dius? Ara sí que no sé de què parles...

Al cap d'uns dies l'avi m'ho explica. La Lucy a la qual feia referència era evidentment l'esquelet d'aquella noia australopithecus que van trobar a l'Àfrica, a Etiòpia. Efectivament feia uns dies que n'havíem estat mirant fotos a internet. El perquè les vam mirar també té una altra gran història molt divertida al darrera, però aquesta l'explico un altre dia (té a veure amb el big bang i l'evolució de les espècies!).

Els regals de la Laura (i el del pare)

2010-06-22T22:15:00.000+02:00

Ha vingut s'aixa!

2010-06-04T10:35:00.003+02:00

Aquests dies tenim aquí l'àvia Margarita! Aquí la veieu a dalt de la costa que puja fins a l'escola de la Bruna i l'Àngela, intentant fer bona cara malgrat l'esforç.

L'àvia ens ajuda molt, aquests dies que el papa és fora, i li estem ensenyant Stuttgart. Ahir vam anar a un parc molt maco, el Killesberg, que té un trenet i tot, i demà anirem al zoo.

Fa uns dies ens va visitar l'avi, però ara mateix ens falta la infrastructura per penjar les fotos. Anirem informant.

Let's go Angels

2010-06-04T06:59:00.001+02:00

Era el crit que mes se sentia aquest vespre al Staples Center. Precios, emocionant, espectacular, 'gran'. Brutal! Tambe se'n sentia un altre de menys esportiu... 'Boston sucks'. M'ho he passat teta. El millor moment meu ha estat quan li he preguntat al nano del meu costat que qui era el paio que enfocaven amb la camera que es veia per la pantalla grossa. Era un rapper, el nom del qual encara no sabria dir ara. La cara i expressio de m'estas prenent el pel han sigut bonissimes... les fotos un altre dia. Per cert, 1 a 0 a l'eliminatoria, a favor dels angelins.

Per cert, el rapper era l'Snoop Dogg... tot un crack del rap. Ho sé, sóc un alien en aquests temes :-) La seva entrada a la wikipedia en anglès: http://en.wikipedia.org/wiki/Snoop_Dogg

Just hang out

2010-06-03T06:33:00.000+02:00

Avui per fi m'he decidit i he trobat l'estona i l'energia per fer el meu primer post LA. Estic espantat de com m'esta agradant Los Angeles. El primer dia va ser una descoberta bestial. Tota la zona del Historic Downtown, el Little Tokyo, la zona de l'Staples Center. La gent et saluda pel carrer, et diu bon dia, et somriuen... es clar que dec fer una cara de badoc :-)) Hi ha edificis antics, de finals del XIX o principis del XX preciosos. Esta ple de gent de tota arreu, pero la zona on soc jo es especialment hispana, encantadora.

L'hotel on es fa el congres els Biltmore Hotel (les fotos que poso son de la web perque les que tinc son de mobil i no tinc manera de passar-les a l'ordinador). Es el lloc on es van celebrar, si no ho he entes malament, les primeres nits dels Oscars. Fins i tot, segons deia, es el lloc on el dissenyador de l'estatueta sembla que en va fer un esbos en un tovallo de paper (un altre punt per la "creatiu" de l'anunci de l'Estrella Damm). Hi ha una historia preciosa d'una senyora que hi va viure un fotimer d'anys i que quan es va jubilar li van passar a cobrar un preu modic (33 USD no se si al dia o al mes, crec que al mes) fins el dia que va haver d'anar a una residencia perque es va trencar el maluc i ja no es valia per si sola. En total hi va passar mes de 30 anys.

Avui vespre, tornant de la darrera sessio, la de demos i posters --molt bona, per cert-- he passat per davant del Angels Flight. Son uns ascensors tipus cremallera que et porten de Hill strett amb 4th Street a California Plaza. Encara no he entes com i per que els van fer originariament, pero son preciosos. El nom m'ha fet pensar en ma mare (angelins i angelines, son gentilicis que tambe ressonen profundament a la meva closca aquests dies). Quan he sigut a dalt l'home m'ha fet pagar, baratet, i llavors li he demanat "Where am I?". L'home s'ha sorpres una mica, perque jo no havia entes encara si era en un recinte tancat o si realment m'havia desplacat d'una banda a l'altra de la ciutat. La California plaza (igual que Pershing Square i South Park) es superagradable, te unes vistes precioses i es un centre d'esbarjo, negoci i habitatge. Avui hi havia un grup d'actors assajant a l'aire lliure: encantador i precios. L'home m'ha recomenat... "just hang out"... i es el que he fet. Esplendid, relaxant, encantador.

Fer d'home del temps a Stuttgart és fàcil!

2010-05-29T19:24:00.002+02:00

Com podeu veure, només necessiten una icona per a la predicció. Una altra cosa és la icona del temps que fa en aquell moment, aquesta sí que canvia... i és que encertar el temps que està fent, tampoc és difícil.

Eine Brezel

2010-05-26T22:04:00.005+02:00

Cada dia, o quasi cada dia, l'Angelina i la Bruna mengen per esmorzar un bretzel (en alemany, eine Brezel, us poso el link a la versió alemanya de la wikipedia perquè a la castellana expliquen els pretzels nord-americans... sense comentaris; la catalana encara no existeix). Es tracta d'un pa en forma de llaç, com podeu veure a la foto, que té un gustet un punt amargant, molt poc, i salat, perquè porta sal gruixuda per sobre. El procediment per coure'l és una mica curiós. La pasta és una pasta de pa normal i corrent, però un cop fet el bretzel en forma de llaç se suca en una solució d'aigua i hidròxid sòdic (NaOH), que no és altra cosa que sosa càustica. Llavors es deixa fermentar i un cop fermentat es posa al forn. El truc, i la gràcia, és que un cop cuita la sosa càustica deixa de ser corrosiva i dóna un gustet molt particular al bretzel. A la regió d'Alemanya on som nosaltres (Suàbia, Baden-Württemberg), tots els nens i nenes petits creixen amb un bretzel a la mà. És com ara els bastons d'una època... o les galetes d'arròs (també dites porexpan) d'avui. Per cert, els bretzels que tenen les nenes a la ma són del Bäcker Frank (el forner Frank), que és un antic conegut de l'avi de la Bruna... però aquesta és una altra història.

Mireu si són antics, que hi ha una miniatura d'un llibre medieval que data del segle XII que ja en mostra un.

Carnaval tot l'any!

2010-05-18T20:28:00.004+02:00

Avui érem a casa i de sobte s'han volgut posar les disfresses. No sé si ha estat l'ambient o el Cadillac Ranch que sonava de fons, però m'ha vingut al cap aquesta frase "Carnaval tot l'any!" i el to amb què la deia el Gerard Serra quan érem cadets... és clar que si realment hagués estat carnaval tot l'any com era llavors el nostre carnaval potser ara seríem tots cirròtics (amb tots els perdons i respectes).

La mare se'n va a Malta

2010-05-17T22:50:00.003+02:00

Avui marxo cap a Malta 4 dies, a un congrés. A veure què em trobo quan torni, segurament una Paparreta i una Fúria... els qui les coneixeu ja sabeu qui és qui!

Vagi bé!

Dissabte

2010-05-15T18:23:00.003+02:00

Avui dissabte hem anat a fer un passeig per un bosquet de Stuttgart amb uns amics. Hi havia un lloc amb uns jocs molt xulos, com aquest gronxador-telearrastre. I després, encara que fa molt, molt de fred, hem anat a fer un mega-gelat!!!

Après la pluie

2010-05-15T18:17:00.004+02:00

Aquests dies, com que plou suau i plou i para, plou i para, sovint queden gotes de pluja aturades damunt les fulles. Són gotes plenes, brillants com pedres precioses.

FLORS BUFADORES

2010-05-15T18:08:00.003+02:00

D'AQUESTES FLORS N'HI HA MOLTES, A STUTTGART. COM QUE NO SABEM COM ES DIUEN, ELS HEM POSAT "FLORS BUFADORES", PERQUÈ SI ES BUFEN VOLEN TOTS ELS PÈTALS.

Cap de setmana a Esslingen

2010-05-07T08:26:00.005+02:00

El 1r de maig vam anar a Esslingen (un poble com ara Sant Boi a prop de Stuttgart). Vam veure sínies d'aigua i vam trobar una placeta amb jocs per a nens i grans. Ens ho vam passar d'allò més bé.

ASTICMOLBE SI QUE M'HAN AGRADAT MOLT LES FOTOS QUE M'HEU ENVIAT.
PETONS
BRUNA

25 anniversari de l'IAI

2010-05-06T21:59:00.000+02:00

Avui he anat a Saarbrücken per acompanyar els meus amics i col·legues de l'IAI en la celebració del 25 anniversari de la seva fundació com a centre de transferència tecnològica. Ha estat un acte molt ben pensat i molt agradable. Hi hagut força música clàssica, discursos no gaire llargs i pertinents, i fins i tot un Kabarettist. Un Kabarettist és una mena d'humorista, que sol fer monòlegs i que fa una barreja important, i idealment divertida, com ha fet l'home d'avui, d'humor polític, humor de l'absurd, molts jocs lingüístics, una mica d'humor negre, i humor eròtic.

He pogut parlar amb la gent que més conec i amb els que més aprecio. Ha valgut la pena matinar i haurà valgut la pena anar a dormir tard.

Cafè africà per a un alemany ric

2010-05-04T13:24:00.002+02:00

Avui a l'hora de dinar, a la cua de la barra del bar, he presenciat una d'aquelles situacions en què no saps què fer ni què dir, i, per tant, mires de passar desapercebut com si fossis una estàtua.

Davant meu un home que devia tenir uns quants anys més que jo ha demanat un entrepà i un cafè. Aparentment el cafè no era del seu gust (semblava cafè de filtre o de suc de mitjons que diuen a casa) i l'home ha demanat si no tenien cap altra mena de cafè.

La dona li ha respost que evidentment que sí, que en tenien d'altres menes: cafè descafeïnat, cafè crême, cafè expresso... i llavors l'home ha dit que volia un cafè crême. La sorpresa i indignació seves ho han estat tot quan li han dit que ho hauria d'haver dit abans i que ara s'havia de quedar aquell cafè o pagar-ne dos si en volia un de diferent. Ell ha protestat dient que li havien d'haver dit abans que hi havia diversos tipus de cafè, però el cert és que les cartes i les pissarres del bar ho anunciaven (era una mena de self-service a la biblioteca del land de Baden-Württemberg).

El cas és que al final no li han donat i l'home ha acabat dient que aquesta mena de cafè "ja no existia". Una cambrera a repost: "Com que no?" I ell ha etzivat: "Bé, potser només a l'Àfrica!". I ella li ha dit "Zum Beispiel in Afrika"... és a dir, per exemple, a l'Àfrica.

La conversa ha acabat aquí. L'home a buscat suport a dreta i esquerra girant el cap, però no l'ha trobat (jo seguia fent l'estatua). Ha pagat el seu cafè, sense crême, i ha seguit el dia.

Experiments amb l'aigua com amb l'aire

2010-04-25T22:10:00.000+02:00

Aquesta és una sèrie de fotos de fa uns dies, de quan encara feia fred, però era un dia que va sortir una estona el sol. La Bruna va estar fent-nos uns experiments d'aigua, com els que havíeu estat fent a l'escola amb l'aire, però amb aigua al parc que tenim al costat de casa. Els altres ens ho vam passar molt bé sentint el que ens explicava

Flohmarkt

2010-04-25T21:53:00.000+02:00

La setmana passada vam anar a un Flohmarkt (mercat de puces!). Aquest era de coses de nens, i hi vam comprar aquest magnífic joc de construcció, roba (inclòs un mallot de ballet!), una capsa de secrets per a la Bruna... Aquestes coses es fan molt, a Alemanya, trobo que s'haurien d'importar.

Amb els Armbrusters

2010-04-25T21:50:00.000+02:00

Ahir dissabte vam anar al Klara Zetkin Waldheim, una mena de cafeteria-parc per a famílies MOLT xulo. Hi vam anar per veure uns amics, els Armbrusters, que tenen 3 nens: l'Emil (de 5), el Rasmus (de 3,5; és el que surt a les fotos), i el Linus, de 2. Ens ho vam passar teta!

La Bruna fent de Jasmine...

2010-04-25T21:44:00.000+02:00

...i cantant "tenía tanto que darte, tantas cosas que contarte, tenía tanto amor... guardado para tiiiiiiiiiiiiiii". Ai, senyor!

La Gigi i els seus muntatges

2010-04-25T21:42:00.000+02:00

La Gigi es passa el dia posant les nenes a dormir i tapant-les. La Bruna de vegades l'ajuda. Aquest dia fins i tot li van fer un llit a l'Àngela, però no la vaig poder enxampar "dormint"!

LA PLANTA!

2010-04-25T21:41:00.000+02:00

PER ALS GATS I LES GATES: HEM PORTAT LA PLANTA DE LA SORT QUE LI VAU REGALAR A LA BRUNA. EL PRIMER DIA LA VAM PERDRE (LA VA AGAFAR UNA VEÏNA!) PERÒ JA L'HEM RECUPERAT I L'ESTEM CUIDANT MOLT BÉ.

PETONS!

Stocherkahn fahren (fent de gondolers al Neckar)

2010-04-25T21:35:00.000+02:00

Avui hem anat a Tübingen amb els companys de feina del Martí a navegar amb una barca molt típica de Tübingen: Stocherkahn. És una mena de gòndola, una barca molt plana que s'empeny amb un pal. Hem navegat pel Neckar (riu que passa per Stuttgart i per Tübingen), hem fet un pícnic a la barca i quan hem acabat l'expedició hem anat a fer un gelat. Molt xulo! (I els companys de feina del Martí molt macos.)

JO BALLARINA

2010-04-25T18:49:00.002+02:00

AMICSMEUS ESTIC MOLBE BRUNA
LAMEBACASAESMOLBUNICA

La família segons la Bruna

2010-04-24T21:50:00.003+02:00

Això va passar i ho vam dibuixar ja fa molts dies, però com que no teníem encara la pràctica d'anar fent entrades de bloc no ho vam fer. Va passar el dia que vam anar a l'Anmeldungsamt (com una mena de registre civil de la ciutat). Vam haver-hi d'anar a dir on vivíem, és com empadronar-se. Tens una setmana per fer-ho, sinó et poden multar :-).

El millor de tot va ser que vam anar-hi tots tres, la Bruna, l'Angelina i jo (el pare) i que quan vam entrar, com que la cosa anava una mica per llarg perquè havien de passar les dades a l'ordinador i havien de fer no sé quines coses, vam seure en una taula i vam començar a dibuixar tots tres (havíem dut en previsió els llapissos --reivindiquem els dialectalismes!-- de colors i papers). I entre tots vam fer aquest dibuix. La idea de pintar els vestits, la roba vaja, va ser de la Bruna, i ho va fer tota sola. A veure si endiveneu quina part va dibuixar l'Angelina?

El cas és que va anar molt bé. Vam estar ben bé un quart entre tot. Entre mig s'hi va apuntar un nen que també acompanyava la seva mare per fer papers allà. Al final la senyora que ens va atendre fins i tot ens va felicitar per lo bé que ens havíem portat. La veritat és que vam sortir ben cofois. I aquest que veieu és el dibuix, un dels dibuixos vaja, que n'ha resultat.

FOTOS D'ALEMANYA DE LA BRUNA

2010-04-21T08:07:00.003+02:00

HOLA AMICS MEUS,

US ENVIO DUES FOTOS: UNA ÉS DEL ZOO I L'ALTRA SÓC JO AMB EL MEU VESTIT DE PRINCESA A L'ESCALA DE LA CASA ON VIVIM.

UNA ABRAÇADA I PETONS PER A TOTS I TOTES ELS GATS I GATES

BRUNA

La feina de la mare

2010-04-17T21:47:00.004+02:00

Dinar al quiosquet (Expressum) que hi ha davant la porta de la feina és una bona idea si no plou. Hi vam dinar molt bé. A l'aire lliure, sense por de tacar les estovalles i sense que calgués una trona. Els macarrons, plat únic del dia, eren boníssims, fins i tot vam repetir. A Alemanya es fa molt això de vendre menjar i begudes en quiosquets i menjar a l'aire lliure quan fa bo.

Vam anar a l'IMS de la Universitat d'Stuttgart a conèixer la gent que treballa amb la mare (el Sebastian, la Sabine, etc.) i el lloc on treballa. L'edifici és antic i té un ascensor enorme amb unes portes enormes. Sembla un ascensor d'hospital, d'aquells que fan servir per pujar i baixar "camilles".

Fi de la setmana dos i ja instal·lats

2010-04-15T22:50:00.006+02:00

Ja fa vora dues setmanes que som a Stuttgart, bé crec que exactament dues setmanes. Hem tingut un munt de feina instal·lant-nos, però en general ha sigut agradable i ens ho estem passant d'allò més bé tots quatre plegats. Ara ha començat la feina en sèrio ja, perquè les nenes ja han passat l'adaptació i comencen a fer horari normal a la Taggesmutter (així és com en diuen aquí d'una mena de cangurs). Jo ho veig com ara la tata, en castellà, o la dida però sense pit.
Els primers deu dies vam tenir bastant de temps per passejar i fins i tot vam tenir tres o quatre dies seguits de molt de sol. Vam anar a veure el parc botànic i zoològic de Stuttgart (sí, ho sento pels animalistes, però és ens va sembla maco des de fora i una bona cosa per fer amb nenes). El cas és que és molt, molt més maco que el de Barcelona. Tant pel fet de ser botànic, com pel fet de tenir, o semblar tenir, els animals més ben cuidats. El que més pena em va fer va ser l'ós polar, semblava talment com si hagués perdut l'oremus.

La foto que poso és d'un parc que tenim molt a la vora de casa. Es diu Villa Berg, una residència reial (constuïda a mitjan del XIX pels reis Carles i Olga de Württemberg). La veritat és que no ha tingut gaire sort. Va patir desperfectes considerables durant la segona guerra mundial i actualment està buida i esperant que algú se'n pugui fer càrrec. Això el palau és clar. Per sort el parc està molt ben cuidat i és una extensió enorme que comunica amb altres parcs i banys termals.

Aquí és on som...

View Larger Map

Prova d'alemany: saps dir Zwetschge?

2010-03-10T11:52:00.003+01:00

Hi ha una paraula en alemany, bé en alemany del sud, que m'agrada molt: Zwetschge (també escrita Zwetsche oder Zwetschke, segons l'entrada de la wikipedia. Sona com ara "tsvetxgue", amb la v fricativa, com la fan a balears. Són simplement, prunes, però la gràcia és com sona. A veure si un dia puc gravar un autèntic sueu (habitant de Suàbia) pronunciant-la.

L'expedició Xile 3.5 prepara una estada a Alemanya

2010-03-09T09:21:00.005+01:00

Bé, fa molt i molt de temps que aquest bloc restava aturat. Les raons són diverses però la principal és que l'expedició Xile 3.5 no havia emprès cap aventura de la magnitud de l'aventura de Xile. Ara sí que n'emprenem una: un viatge de quatre mesos a Alemanya.

Durant aquests quatre mesos, de l'abril al juliol del 2010, ens podreu seguir a través d'aquet bloc, al qual no canviarem el nom per nostàlgia i per qüestions pràctiques (ni anem de nou a Xile, ni som 3.5, ara ja som 4).

Us anirem explicant totes les coses interessants, divertides, misterioses, decebedores que ens passin o, simplement, les coses que ens vingui de gust explicar-vos durant aquesta estada a Stuttgart.

I si teniu ganes de fer una visita a Alemanya feu-nos un truc o escriviu-nos un correu i mirarem què podem arranjar.

Apa, abraçades a tots!

Ja som aquí, ja hem arribat!

2007-08-13T21:44:00.000+02:00

Hola a tothom i totdon!

Ja hem arribat a Barcelona, estem fets pols. La imatge il·lustra la nostra arribada a l'aeroport de Barcelona i com n'anàvem, de carregats! El viatge, un martiri: 12 hores i mitja de vol de Santiago a Madrid, corregudes a Barajas (per a futurs viatgers: NO viatgeu amb Air Comet! És horrorós! Ens cancel·len el vol d'anada, al vol de tornada triguen tant a treure les maletes que casi perdem l'avió de Barcelona, l'avió era una carraqueta -no funcionava ni la tele, ni la ràdio, ni els llums del nostre sector; en un altre sector no es podia apagar el llum; els de més enllà no podien fer cas dels llums de no fumar i de cordar-se el cinto, perquè no els funcionaven els aparells; etc.-, donen massa poc menjar a l'avió i com a resposta diuen: "Es que en Madrid nosotros ponemos el catering y ponen comida para entrehoras, pero en Santiago no lo ponen"... i tu penses, cony, doncs demaneu-lo, suposo que si el pagueu, hi teniu dret, i si no pagueu-lo, caps d'ase!), un altre vol cap a Barcelona, i per sort ja està. Bé, és clar, també hi ha els desplaçaments a i de l'aeroport, que sumen al viatge ben bé 3 hores. A més, típic Martí i Gemma, ens vam deixar el cotxet de la Bruna a la casa on ens estàvem a Santiago, i vam haver de tornar quan ja estàvem a mig camí. Sort que aquesta vegada anàvem amb temps.

Tot plegat, un rotllo. Jo suporto millor això d'estar sense fer res (de fet, és un dels meus hobbies favorits), però el Martí ho porta fatal. I a sobre gairebé no vam dormir gens (el Martí uns 10 minuts, jo una mica més, la Bruna dues migdiades de no arriba a 2 hores), o sigui que vam arribar amb unes 18 hores de no dormir... i el famós jet lag. És realment curiós. A la nit el Martí i jo ens vam despertar a les dotze i no podíem dormir. A les 2 de la matinada (8 del vespre d'allà), puntual per l'hora de sopar com un rellotge, la Bruna es va despertar demanant "llet i pa i pernil". Com que el Martí i jo també teníem gana (i fa molt mal de dormir, amb gana!), ja ens tens a quarts de tres de la matinada a tota la família fent el ressopó. El Martí després s'ha adormit bastant ràpid, però la Bruna ha trigat 2 hores i jo més... A sobre, jo tenia una analítica avui matí i m'he hagut de llevar a les 8, poc després d'haver-me adormit. Casi me l'he saltada, però m'hagués sentit massa culpable, perquè era de l'embaràs. En fi. A veure si ens passa aviat tot això del jet lag.

Per cert: m'imagino que això hauria de ser un escrit de clausura, però ens han quedat massa coses per explicar, així que anirem escrivint alguna cosa més. I també actualitzarem l'àlbum de fotos. Així que si ens voleu visitar, n'estarem encantats!

Bon estiu a tothom!!!

Reconquesta

2007-08-13T20:40:00.001+02:00

Perdoneu que escrigui un títol tan políticament incorrecte, però és que el Martí i jo hem flipat de l'omnipresència espanyola (d'empreses espanyoles, s'entén) a Xile. El Banco Santander té una oficina a cada cantonada (i seus a edificis enormes i luxosos a cada ciutat); el BBVA va un pèl més enrera, però li fa la competència. Com ja he dit a un altre blog, veus anuncis de Movistar fins a afartar-te'n, i totes les cabines telefòniques que hem vist eren de Telefónica. Cada pont de l'autopista anunciava, ufanós: "Sacyr". YPF i -menys- Repsol també es veien arreu, sobretot al sud (vam comprar un mapa de carreteres de YPF... shame on us...). Vam conèixer un treballador de les aigües de Santiago (familiar de la Bárbara) i ens va dir que el propietari era ni més ni menys que Agbar! Fins i tot empreses més petites, com GAES i Telepizza (oi que són espanyoles?), es veien contínuament al centre de les ciutats.

Òbviament, també s'evidencia el domini de multinacionals no espanyoles, com ara la Shell o marques de moda (Women's Secret, Timberland, The North Face, etc.) -- això darrer, sobretot als centres comercials grans, com l'inefable Mall Las Condes... Però el contrast entre la multitud de traces espanyoles a Xile, en contrast amb els països europeus, m'ha fet pensar que hi ha una veritable Reconquesta espanyola, ara econòmica. O potser -segurament- és que mai no s'ha assolit la independència real, i les colònies polítiques d'altre temps s'han convertit en colònies comercials. Com diu el meu pare: país...

Morfologia i semàntica

2007-08-13T20:38:00.001+02:00

Les variants dialectals són una bona mostra de com n'és, d'arbitrària, la morfologia. Un dels mots favorits dels xilens és "entretención". El primer cop que la vaig veure escrita (s'usa molt en publicitat) em va fer un mal als ulls... i per què és "entretenimiento" en castellà peninsular, i no "entretención"? Doncs mira, perquè sí.

També és mostra de com en són, d'actius, els canvis semàntics, i de com la forma només marginalment té a veure amb el significat. Perquè "entretención" equival més aviat a "ocio" que no a "entretenimiento", amb una connotació molt positiva. Per això s'usa en publicitat, suposo. Per exemple, una valla publicitària cap a la regió de Los Lagos anunciava un parc d'atraccions o similar prometent "Entretención y mucho más...". I un altre del Mall Las Condes (inevitable, irresistible Mall) que promocionava un restaurant en construcció deia "Alta gastronomía. Alta entretención.". El més bo va ser que uns dies després vam descobrir que "entretenimiento" també existia. Pel context semblava que volia dir "electrodoméstico", o alguna mena d'aparell electrònic, usat per a fins lúdics o de diversió. Això explica en part que tinguin dues paraules diferents, una per a cada sentit.

Sobre les diferències entre el castellà xilè i el peninsular, recordo també que a una carretera remota del sud, prop del llac Llanquihue, hi havia un "Centro de Llamados" (!) on vam parar. Allà hi havia un anunci de Movistar. [De fet, el 80% d'anuncis de mòbil eren de Movistar (la resta de Claro, una companyia mexicana); sobre aquest tema farem un altre blog.] En una sola frase, hi havia 3 expressions que no faríem servir mai en castellà peninsular, però només en recordo una: "ingresar el código" (volent dir teclejar-lo). Xocava moltíssim, en un anunci de Movistar (amb el logo blau i verd de la M que estem tan acostumats a veure), i en aquell paratge remot.

Tornada

2007-08-13T20:35:00.000+02:00

[escrit el dissabte 11 d'agost a l'avió de Santiago a Madrid]

I aquí som, tots tres (i mitja), ja de tornada. De fet, estem de tornada des d'ahir divendres, quan vam agafar el bus de tornada de Valpo (Valparaíso, en xilè :o) a Santiago amb el Chato i la Fabi.

És curiós perquè a Xile hi hem agafat gairebé tots els mitjans de transport. Crec que l'únic que ens ha faltat és el tren -- bé, i la bici, patinet, i d'altres mitjans no motoritzats. Hem agafat l'avió (fins a l'avorriment), el cotxe (llogat o gorronejat, al sud, el nord, i el centre), el metro (a Santiago), la micro (el bus de Valpo), el colectivo (uns cotxes-bus amb recorregut fix), el bus (de Santiago a Valpo i al revés), i em sembla que ja està. Ah, i el coche de San Fernando, clar.

Bé, deia abans d'aquest excurs que ja estem de tornada. És un viatge d'avió de 12 hores i mitja (d'anada van ser 13 i mitja; crec que la rotació de la terra ens afavoreix). Hem entrat a l'avió a les 12 i de seguida eren les 6 de la tarda, perquè hem posat els rellotges a l'hora de Barcelona. Diuen que el jet-lag de tornada és pitjor, perquè vas al revés: a les 9 del matí (de Barcelona) són les 3 de la matinada (de Xile), i es veu que costa molt. Ja ho veurem.

Amb la Bruna de moment va prou bé. Des d'ahir a la nit que està mig amb febre, cosa que fa que estigui tirant a aplatanada. Ho trobo molt civilitzat, que s'hagi esperat al viatge de tornada per posar-se malalta. De fet, ella és la que ha estat millor (no he informat al blog, però he tingut una mica de mal de lumbars i l'inevitable mal d'estómac).

Ara que ja ha passat, també puc explicar l'anècdota dels Géisers del Tatio: es puja en 2 hores de 2.300 metres sobre el nivell del mar a 4.300. Quan era a dalt, a la piscina termal (no sé si ho vam explicar: després d'estar a 13 sota zero a les 6 del matí dalt als géisers, et porten a una piscina natural a més de 36 graus, perquè se't passi el fred; mmmh). Bé, allà, sense les 300 capes que portava per abric, la meva panxa era més que evident, i algú em va preguntar si no em feia cosa pujar estant embarassada. I jo que dic "què va", tan tranquil·la. I el guia em pregunta de quan estic ("de cinc", bé, "de sinco"). I diu bueno, està bé, fins als quatre mesos, o gairebé els cinc, l'alçada pot ser avortiva. Afirmació seguida d'una anècdota ben adient. En fi, podeu pensar com vaig passar la resta de l'excursió. Brrr. Però no va passar res, i en baixar li vaig preguntar a un metge (l'oncle de la Bárbara, que treballa a l'Hospital del Cobre de Calama) i em va dir que si no havia passat res a dalt, que ja no passaria res -- no hi ha "efectes secundaris". Quin sustooooooooo!

[Per als conaisseurs: la Bruna està cantant la cançó dels titelles. I ara canta "groc, groc, groc" i l'acaba dient que el seu amic és un xiclet perquè ha trobat un xiclet rosegat al cendrer del seu seient...]

Neruda: vistes i bona vida

2007-08-10T06:17:00.000+02:00

Vistes des de la casa i tomba de Neruda a Isla Negra. El tio va saber triar mentre vivia. No sé si de mort li serveix de gaire, però tan la casa (de la qual no es poden fer fotos) com les vistes són genials i de bon vivant.

Furiós ve l'onatge, guaita el mar com bull... rebenten l'escull onades salvatages...

I com tots els bons escriptors tenia les seves bones dites: más vale marearse en tierra que no en la mar. I per això tenia una barca clavada al jardí de la casa, ben a prop del bar, per anar-hi a veure els còctels amb els amics. Realment intel·ligent i civilitzat!

Tiberi a Cartagena (abans de la cultura)

2007-08-10T02:32:00.000+02:00

La Bruna davant del seu plat de "patatas papitas i nou"... tota una delicatessen i un plaer per a una nena tan, tan jove encara!

Lluint els plats principals dels progenitors: reineta a la planxa amb puré (una mica sec per al gust de la Gemma) i congre "a lo pobre" (boníssim per unanimitat).

Isla Negra

2007-08-09T04:14:00.001+02:00

Avui ha diluviat a Valparaíso. Quina mala sort! Per sort, a la germana del Chato se li ha acudit que lloguéssim un cotxe i hem anat fins a Isla Negra (1,5 hores de viatge), a veure la casa del Neruda. Sincerament, com diu el Martí, "así ya se puede". L'home era cònsul de Xile (perdoneu la meva ignorància però no ho sabia) i tenia un munt de diners, així que es va fer una casa preciosa amb unes vistes que inspirarien fins i tot una sola de sabata (no estic dient el que estic dient, eh?). A més, com deia ell, era "cosista" (en contrast amb "coleccionista"), i la casa té un munt de mascarons de proa, conxes de tot el món, estreps, etc. etc.

Per sort, el dia s'ha anat aclarint cap a la tarda i la visita a la casa ha estat amb una llum de capvespre preciosa. Per variar, no tinc les fotos a mà, ja les afegiré més endavant. Demà en principi no plourà, anirem a veure els Cerros de Valparaíso i el Museo a Cielo Abierto. Seguirem informant.

PD Isla Negra no és una illa, és un poble!!!

Impressions de Santiago

2007-08-08T17:24:00.000+02:00

Santiago és una ciutat enorme (observació realment aguda, amb una ciutat de 7 milions d'habitants; però és que és GRAN!). La veritat és que costa visitar-la. No és com Barcelona, on un té una llista de "visitables" que ha d'anar tatxant: el centre, la Sagrada Família, el Parc Güell... Aquí, un cop t'has passejat per la Plaza de Armas i voltants, el centre comercial de Santiago, ja no saps massa què has de veure. És tan gran i té tantes coses...

El que hem fet ha estat passejar una mica per diversos barris:

el centre. Un "amasijo" de tenderetes, quioscos, carrers per a vianants, gent, cafeteries on es venen sandvitxos increïbles (això és tema per a un blog independent), pastissos i tès (les famoses "once"). Al centre hi ha el Palacio de la Moneda, el centre polític de Santiago, que no hem visitat perquè quan hi vam arribar ja estava tancat.
el barri Brasil (només la plaça; ja penjarem la foto de la Bruna amb el tobogan).
Providencia, que és un barri -sembla- més cultural i un pèl bohemi (tot i que prou ric, tirant a residencial, i tota la pesca). Allà és on hi ha el Parque de las Esculturas i el passeig al costat del riu. D'allà es veu el "Manhattan Santiaguino", una zona d'edificis altíssims i negocis. A un altre extrem de Providencia vam agafar un funicular i un telefèric per pujar/baixar del Cerro San Cristóbal, amb vistes sobre una bona part de Santiago. El Chato i la Fabi diuen que quan van veure Barcelona des del Parc Güell els va semblar petitíssima -- no m'estranya... Providencia ens va agradar molt, al Martí i a mi.
Las Condes i Vitacura, on ens hem allotjat. És un barri residencial, aquell on hi ha el Mall que ens xucla irresistiblement.
La Victoria, on ens van preparar unes empanades increïbles (v. post del Martí).

Així, passejant passejant, ens hem fet una mica la idea d'aquesta macro-ciutat. És una barreja curiosa de tradició i modernitat, de barris amb edificis altíssims per a negocis, altres zones amb pisos també altíssims per a viure-hi (és curiós perquè hi ha edificis d'habitatges de 20 plantes o més que són macos! Així d'obra vista, amb balcons grossos, i tal), amb barris pobres de cases d'una planta fetes d'una barreja de fusta, ciment, planxes de metall i cordills, amb barris residencials amb cases unifamiliars amb jardí, sempre amb seguretat privada. Fa la impressió de ser molt menys densa que Barcelona i les ciutats de per allà, però; tot i que en un sol edifici gran hi cap més gent que a 5 mançanes de l'Eixample, en general a la ciutat tot és més gran i ample: carrers, carreteres (!), barris, places...

He fet un parell de fotos per mirar de reflectir un dels contrastos: es veuen esglésies i edificis semblants amb un macro-edifici modern darrera (cosa que passa contínuament, a Santiago). Les penjo a aquest blog.

Se cumplió la profecía...

2007-08-08T16:05:00.000+02:00

Avui és dimecres i som a Valparaíso. El rumor es va estendre ahir a la nit, just una estoneta abans de ficar-nos al llit. Com un llampec a través del mòbil va arribar la informació que començaria a ploure durant la matinada i duraria gairebé tot el dia... per tant, res de visitar el museu a l'aire lliure. Vam consultar fonts, moltes fonts de predicció meteorològica a internet, ràdio i televisió... Tots coincidien: "mañana lluvia y mal tiempo!" (recordeu la cançó de Kortatu?).

En fi, aquí teniu les vistes que tenim des del pis on ens allotgem. De nou tot han estat facilitats i hospitalitat. Som a ca la Clàudia, en Nico i en Roberto (germana i nebot del Chato, respectivament, i el nòvio de la germana), amb la Fabi i el Chato.

Partim cap a Valparaíso

2007-08-08T15:56:00.000+02:00

Estació de busos a la vora de la parada de metro Universidad de Santiago, el Chato, la Fabi, la Bruna i el Martí a punt de pujar al bus de l'empresa Tur Bus.

Santiago City, diversos

2007-08-08T05:07:00.000+02:00

Imatge del parc de les escultures. La veritat, si fa sol, val la pena. Aquesta foto la posem per als santiaguinos, per als qui encara no coneixen bé la ciutat.

A punt de degustar exquisits plats de peix i marisc a "Donde Augusto", al Mercado Central, una cosa com ara la boqueria, una mica més petit potser.

Els gelats sempre els posen amb "cono" i tarrina. Encara que sembli que és un error, no ho és.

La Bruna ja és una experta xulcant sucs amb canyeta (bombilla en xilè, vé de bomba, com quan parlem de bombes d'aigua).

"Lola cabalgando vestida de campesina"

2007-08-08T04:58:00.000+02:00

A la Plaza de Armas de Santiago (cap ciutat xilena és digna dir-se ciutat a si mateixa si no té una plaça que es digui Plaza de Armas) és típic fer-se una foto en cavalls de plàstic i vestit de dona/home pagesa/ès. Aquí la Bruna amb una felicitat desbordant, havent aconseguit pujar-hi! Per cert, "lola" és nena en xilè.

A Santiago, de boda i en família

2007-08-08T04:42:00.000+02:00

A Santiago hem estat de nou molt ben acollits. Tot i que no tenim fotografies de la boda, podem testificar davant de notari que el Rho i la Babi s'han casat.

La raó per la qual no tenim fotos és una escena típica Martí i Gemma. A les 20:30 h, tres quarts d'hora abans de començar la cerimònia, encara érem al llit. La Bruna estava per dutxar, jo per afaitar i la Gemma per pintar. Tots tres per vestir. A les 20:45 h arriba el taxi. Li diem que "aún nos demoramos unos sinco minutos" i contesta, "ya, pos...". En una carrera sense precedent ens afaitem, mudem i decidim posar la roba de la Bruna en una motxilla i posar-la d'etiqueta quan arriben a l'hotel. Quan entrem a la Sala Repollo de l'Hotel Manquehue sentim que estan arribant al final de la cerimònia, tenim temps de sentir que cal un petó per segellar la unió matrimonial que s'acaba d'aprovar legalment... Per tant, ho certifiquem, s'han casat! Els detalls de la boda venen un altre dia...

Per cert, la Bruna va ballar fins les 2 de la matinada (havia dormit dues hores de 7 a 9 del vespre), però si no fos perquè els seus pares estaven cansats, encara hi seria. L'endemà a les 9 del matí es va llevar i va dir "Anem a ballar a la festa de la Bárbara i el Rho?"... i nosaltres ressacosos de son al llit incrèduls i sonàmbuls... En fi, que té una marxa que no hi ha qui la pari, la tia.

The day after the day after

2007-08-08T04:41:00.000+02:00

Dos dies després de la boda ens conviden a menjar empanades de carn (de pollastre, perquè per error es pensaven que no menjàvem carn vermella... això és una història llarga que ve un altre dia) de la "abuelita" del Rho. Realment bones! Brutals! Es poden menjar amb salsa "ají" (així és com es diu el chile, el bitxo, el pebrot picant, com en volgueu dir...) o fins i tot amb sucre llustre. Aquí teniu les fotos de les empanades en una plata de "greda" (una mena de ceràmica que fan a Pomaire, un poblet a la vora de Santiago).

I també una foto de tota la colla que érem: la Gemma, la Bárbara, el Rho, l'abuelita (Maria), l'Emiliana, la Inés, l'Emilio, la Mónica, el Pato i la Bruna (la foto la vaig fer jo).

Tocopilla (ara amb fotos)

2007-08-02T06:53:00.000+02:00

Encara que sembli el nom d'un joc de nens i nenes, és el nom de la ciutat on dormim avui. És vora mar i sembla que té una estructura idèntica a la d'Antofagasta en petit i una mica més vellet tot pelgat. Demà fem la "ruta costanera" fins a l'aeroport i se suposa que veurem vistes precioses. Aviat penjarem més fotos del desert, del salar, d'El Tatio i del Valle de la Luna, però aquests dies anem una mica de cul i se'ns comença a apilar la feina, Antonio...

Per cert, el camí fins a Tocopilla és una mena de recta interminable amb torres elèctriques a banda i banda de carretera, i en alguns casos més fileres a uns 5 o 10 km més enllà de la carretera. Vas tirant endavant i penses on carai van a parar tantes torres d'electricitat: la resposta la tens quan arribes a Tocopilla: hi diu "Bienvenidos a Tocopilla, ciudad de la energía" (sembla un anunci de la casa Kellogs, oi? "Empieza el día en Tocopilla, con energía y Kellogs!").

Aquí una foto de Tocopilla:

A veure si demà pengem alguna foto... una de les coses impressionats és que els laterals de les carreteres estan plenes de "animitas", una mena de mausoleus que posen en els llocs on hi ha hagut morts per accidents de trànsit. La veritat és que fa bastant de iuiu, perquè si no n'hem vist mig miler no n'hem vist cap.

La foto promesa de l'animita. No hi ha morts enterrats, és només un recordatori, com els rams de flors que posen als llocs on hi ha hagut accidents a les carreteres catalanes... de fet, la idea és la mateixa...

El Tatio: géisers, termes i cactus

2007-08-02T06:35:00.000+02:00

Imatge d'un dels géisers d'El Tatio. Per veure això et fan llevar a dos de quatre de la matinada, pujar per una camí de burros, cabres i dos-cavalls en una "van" de més de 10 o 12 persones, portada per xofers més aviats avorrits de tanta repetició. Val la pena, però la Gemma opinia que sortint a les sis, i no pas a les quatre, de San Pedro segurament es veurien igual de macos. Lo d'anar-hi tan d'hora ho fan, segons sembla perquè puguis veure el vapor que generen els géisers per l'alta temperatura a què expulsen l'aigua (85 C o 87 C) en contrast amb la temperatura exteriorm (-5 C el dia que vaig pujar jo i -13 C el dia que va pujar la Gemma; a la Bruna li vam estalviar per raons diverses tot aquest sarau). Bé, i a la putada de llevar-te d'hora hi has d'afegir el mal d'altura, el fred, els bots en camioneta, el guia-autòmat que et tracta com un benet de ramat, el gavatxo simpàtic que tira enrere el seient de davant i vas més estret que mai, etc. És realment de capullo patir tant per veure una cosa, per maca que sigui, oi?

A sota la imatge d'una terma natural d'aigua calenta a uns 4200 m d'alçada. Encara que sembli mentida ens hi vam banyar, i el guia va fer la relació de parentesc entre la Gemma i jo perquè vam ser els únics a banyar-nos en roba interior i no pas amb banyador, com tota la colla de turis preparídissims que ens hem trobat per aquest paratge. Tot un plaer, però, la banyada.

Imatges d'una sèrie de "cardones", uns cactus que creixen en aquesta zona, la fusta dels quals s'emprava en aquesta regió (la de la cultura atacamenya) per fer tota mena de mobiliari. Ara són espècie protegida i només es poden explotar si moren naturalment. Poden arribar a fer vuit metres d'alçada i alguns d'ells feien ben bé mig metre de diàmetre.

La imatge de sota és una cascada que es veu en una de les excursions a peu que fas en la sortida a El Tatio & Co. Tant els cactus d'abans com aquesta cascada es troben a uns 3200 m d'alçada. Sort que hi podíem anar en "van", perquè a peu encara seríem a la primera pujadeta :-)).

Desert i fantasmes

2007-08-01T17:21:00.000+02:00

Una imatge del desert, bé d''una petitíssima part del desert que hi ha al nord de Xile. Correspon al tram que hi ha entre Antofagasta (la segona ciutat més gran de Xile amb uns 300.000 hab., envers els 7 milions de Santiago) i Calama, una petita ciutat molt propera a Chuquicamata, la propera ciutat desapareguda (v. més avall).

Aquesta foto és d'unes oficines salitreres que van funcionar una desena d'anys en algun moment entre les dues primeres dècades del segle XX. La carretera entre Antofagasta i Calama està plena, pleníssima de petites ciutats fantasma. Algunes d'elles van ser reciclades en presons durant la dictadura d'Augusto Pinochet.

Aquesta és una imatge panoràmica d'un dels barris residencials de Chuquicamata, la propera ciutat que desapareixerà del mapa. L'aire de Chuqui, així en diuen aquí, ha estat considerat massa contaminat per a la salut pública. Segons uns estudis finalitzats cap al 2000 o el 2001 l'aire que es respira en aquesta ciutat està massa ple de partícules i gasos contaminant provinents de la mina de coure que ha donat lloc a la ciutat. La ciutat fou creada pel govern xilè a l'entorn de la mina i era, ara ja no ho és perquè l'evacuació d'habitants (de Chuqui a Calama) es va iniciar el 2003, una mena de terra autosuficient al voltant de la mina. Tenia escoles, hospital, teatre, tota mena de botigues, bars, restaurants, moltíssimes cases i zones amb parcs infantils, jardins... Tenia una altra peculiaritat: l'entrada estava controlada per "carabineros de Chile", la policia de l'estat. Era una zona protegida i privilegiada, per bé i per mal.

Ara han decidit enterrar-la literalment, excepte algunes coses que volen conservar per fer una mena de centre d'interpretació del que suposa crear una ciutat al voltant d'una mina. La foto de sota --amb un cartell de referència dels preus de gasolina a Chuqui-- mostra a mà esquerra com quedaran tots els barris residencials i equipaments que no formaran part d'aquest museu-recordatori que faran. El que és més curiós de tot és que el centre del poble (ja mirarem de penjar algunes fotos) està completament restaurat, perquè ja estant començant a preparar el museu en qüestió.

Per cert! Nosaltres hi hem dormit i serem de les últimes persones que hi dormirant, perquè el 31 d'agost d'enguany és la data límit d'evacuació per a les poques famílies que hi queden.

Com deia, els pastissets aquests rodons que es veuen a mà esquerra són la forma que adoptaran tots els barris i equipaments que quedaran colgats sota la terra (que per cert prové de la mina). Ah, no ho he dit! "Tancaran" la ciutat, però no la mina! Hi continuen treballant. I per cert, la contimanició continuarà existint, el que passa que com que és una zona de vent s'anirà escampant per la regió, però en concentracions considerades, fins al moment, no (prou) perjudicials per a la salut... en fi, crec que aquesta història ens sona a tots una mica.

Salar de Atacama

2007-07-31T22:00:00.000+02:00

Ahir vam arribar a San Pedro de Atacama, un poblet molt rústic i encara més turístic. De fet, és el lloc més turístic on hem estat fins ara, i és molt divertit, perquè es barreja gent amb una cara (i vida, se suposa) d'indígena que fa caure d'esquena amb joves hipermodernillos. Vam sopar a un restaurant, per exemple, que s'anuncia com a "cuina d'autor", i que podria haver estat perfectament al Born, a Barcelona... El poble està ple de cases d'adob, totes d'una planta (més aviat baixetes), i carrers sense asfaltar. És petitíssim, perxò, eh?

A la tarda vam anar al Salar de Atacama, un camp de sal enorme. Hi ha llacunes (salades) on, curiosament hi ha vida! Sobretot, ocells. Els més curiosos són els flamencs, de 3 espècies diferents. No és que hi hagi manades enormes, però n'hi ha i els tens a tocar. La llum a la posta de sol és preciosa. Vegeu les dues fotos del salar, una amb flamencs i l'altra amb la més flamenca de totes les dones del salar guaitant flamencs.

Volíem anar a veure els géisers del Tatio, però com que: a) cal llevar-se a les 4 del matí, b) es va a 4.300 metres d'alçada (la qual cosa causa molèsties, com mal de cap), i c) les temperatures a dalt arriben a 20 graus sota zero, ens van desaconsellar d'anar-hi amb la Bruna. Així que avui hi ha anat el Martí (que ara ronca, òbviament) i demà hi aniré jo. La veritat és que he gaudit d'aquest matí plàcid d'anar a tot arreu a peu i prendre-m'ho amb calma, i la Bruna també. No penjo fotos que la càmera és a l'habitació i no vull despertar el Martí. Però he afegit fotos als últims blogs. Més tard actualitzarem l'àlbum, que avui sí que tenim wifi.

Ara mirarem d'anar cap al Valle de la Luna. Petons!

Més hospitalitat i el principi del nord [30/07/07]

2007-07-31T21:31:00.000+02:00

Ahir al matí vam anar a fer un volt pel centre d'Antofagasta. Una ciutat curiosa, la segona més gran del país (però de molt: Santiago té 7 milions d'habitants -la tercera part del país- i Antofagasta uns 300.000). El centre està ple, ple, ple de botigues, no hi ha ni un sol local que no sigui un local d'internet, una tenda de joguines, una botiga de roba, ... tot amb un gust diguem-ne diferent del nostre. El Mercado Central va ser un descobriment. El que em va sorprendre més van ser les carnisseries amb caixes plenes de potes i de colls de pollastre. Ah, l'altra cosa és que els mercats (almenys el d'Antofagasta i el de Santiago) estan plens de restaurants; diria que al d'Antofagasta hi havia almenys tants restaurants com parades. I feien molt bona pinta, però acabàvem d'esmorzar, així que no vam prendre res.

De fet, el dinar va ser hiperdepriment, tot i que mira, tot són experiències: per raons d'horari, vam decidir menjar fast-food a un altre -inevitable- Mall, al costat d'un Happyland (centre de jocs sorollosíssim). Llàstima que no dúiem la càmera. [Ara mateix la Bruna està comptant, 1, 2, 3, 4, ... en castellà.] Després vam agafar el cotxe i cap a Calama (més al nord) hi falta gent. Llavors sí que vam començar a gaudir de debò: des de la sortida, quilòmetres i quilòmetres de terra marró, daurada, crema, amb muntanyes arrodonides i, de tant en tant, camions enormes i instal·lacions estranyes, totes relacionades amb la indústria principal de la regió (i la font del 30% de les exportacions del país): les mines de coure de Chuquicamata. Abans hi havia per aquesta zona explotacions salitreres, però aquest negoci se'n va anar en orris (no recordo per què), i tota la carretera està plena de mini-ciutats ("oficinas") abandonades, fantasma. Fa una sensació molt estranya, totes les construccions (cases) amb els murs mig derruïts, enmig del desert. També es veuen de tant en tant trens (molt monos, semblen del Barça) que transporten àcid sulfúric per vendre'l a Bolívia i coure per exportar. La carretera és d'aquestes llargues i rectes, em recorda les pel·lícules americanes.

Al vespre vam arribar a Calama i ens van acollir els oncles de la Bárbara, que viuen a la veïna Chuquicamata. Hem passat la nit a casa seva i avui ens han portat a fer un tour per la regió: el pukara (poblat) i els petroglifs de Lansana, la llacuna de Inka-***, el poble de Chiu-Chiu (on hem dinat molt bé) i la seva església, la més antiga de Chile (els espanyols van entrar pel nord).

Avui tornem a fer nit aquí i demà ben d'horeta anirem fins a San Pedro de Atacama, on ens esperen les meravelles del Norte Grande: el Valle de la Luna, el Salar de Atacama i els géisers del Tatio. Seguirem informant.

Cap al nord

2007-07-28T16:00:00.000+02:00

Ahir vam tornar a estar tot el dia de viatge, amb l'excepció d'una expedició al Mall Las Condes. Abans d'ahir ja hi havíem anat, i mira, sembla que ens hi hem aficionat. La Bárbara diu que el centre és diferent, però a la barriada on viuen els seus avis, tot està pensat per als cotxes: està en una mena d'encreuament d'autopistes, on només hi ha cases i cotxes (amb unes vistes impressionants dels Andes, això sí, i amb gespeta i arbres de tant en tant) i no hi ha botigues a peu de carrer. En canvi, hi ha un Mall (centre comercial) més gran i sobretot més luxós que l'Illa Diagonal, i al costat un Paris, una mena de Corte Inglés.

A Chile hi ha molts més desequilibris que a Europa; ja ens ho havia dit el Chato, però ho hem pogut comprovar amb els nostres propis ulls. Al sud, tothom hi viu en casetes de fusta més o menys destartalades. Vam estar parlant amb una parella d'estudiants a Chiloé, que ens van dir que el sou mínim són uns 140000 pesos (uns 200 euros) i que bona part de la població (bàsicament, els no universitaris i no fills de papà) viuen només amb aquest sou. En canvi, al Mall Las Condes els preus són plenament europeus: com pot algú que cobra 140000 pesos al mes gastar-ne 20000 (uns 30 euros) per una jaqueta de nen petit? Evidentment, el Mall Las Condes no està dissenyat per a aquesta part de la població...

En fi, m'afanyo que hem de marxar. Ahir vam arribar a Antofagasta amb avió, uns 1000 km al nord de Santiago. Hem dormit aquí i avui farem un petit passeig pel centre i marxarem més al nord, cap a Calama (a ca la tieta de la Bárbara) i San Pedro de Atacama, a veure el desert, el Valle de la Luna, els géisers... Ja anirem informant.

Per cert que avui és l'aniversari del Martí (la Bruna està emperrada que son pare aviat farà dos anys, i determinadíssima a ajudar-lo a bufar; haurem de buscar un pastís). En fa 35.

No pengem fotos que no tenim temps. El proper cop que tinguem tranquil.litat, ho fem, valen la pena!

[Afegitó del 31/07/07: Al final el Martí va tenir pastís i cançó d'aniversari (en versió xilena): no sé si s'aprecia a la foto, però va bufar 2 espelmes (tot i que la Bruna no el va poder ajudar, pobreta, que dormia) -- i les va apagar! Com veieu, es va guanyar un fort aplaudiment. A taula, els tiets i cosins de la Bárbara. Ens van preparar un sopar mexicà boníssim.]

Tornem a Santiago

2007-07-28T15:58:00.000+02:00

Tornem a fer la gorra a ca'ls Poblete-Labra, però sembla que els ve de gust, i nosaltres intentem no ser paràsits i crear empatia. Obren portes i braços i ens faciliten tan la vida que és com un incentiu per continuar aquest viatge fins ara tan dur (sobretot per això del retard en la sortida i la meva faringitis; el meu mal de gola ens ha aturat molt, tot i que també ens ha fet descansar). Dormirem 1 dia a casa els avis de la Bárbara i l'endemà marxarem cap al nord.

Avui sopem a ca uns argentins: restaurant enorme, amb menjar fet a la manera del país del costat, però incorporant alguna cosa xilena. Tenim estona per degustar de nou amanides, empanades, broquetes, filet, pisco sour (un còctel ben bo)...

Chiloé, vist i no vist

2007-07-28T15:56:00.000+02:00

24 hores és poca estona per visitar una illa d'uns 200 km de llarg per uns 80 d'amplada, però és més que no visitar-la (només ens queda un dia, en lloc dels 3 inicialment planejats, per culpa de la faringitis que ens ha tingut5 dies a Frutillar...). La sortida comença a Frutillar a les 9:45h, havent esmorzat, emmaletat i arrencat el motor. Fem via, ben bé sense parar més que el necessari, i arribem a Pargua, per agafar un ferry pel trajecte que uneix el Xile continental amb Chiloé. Aquesta expedició no s'està de res com veieu: avió, cotxe, ferry, a peu, encara ens queda algun transport per provar en aquest viatge...

L'illa de Chiloé impressiona pel paisatge, una mena de barreja entre la Menorca que es troba al nord d'Es Mercadal i els boscos centreeuropeus. El millor de tot són les vistes que combinen paisatges verds amb badies i tota mena d'entrades o sortides de mar. La gent, com passa a tot Xile, és oberta, amable, tot i que he d'admetre que amb lo cafre que sóc jo, no puc deixar de pensar que part dels qui t'atenen (no parlo de la gent amb qui topes perquè sí, sinó més aviat de cambrers, etc.) ho fan perquè et veuen com a negoci (i ho dic amb tota la comprensió i empatia del món, perquè a la botiga he estat capaç d'ensabonar la gent més esquerpa i antipàtica del poble).

Seguim d'una tirada fins a Castro, gairebé al mig de Chiloé, cap i casal de l'illa, per dinar allà. El menjar a Chiloé va de peix i marisc. Dinem a can Sacho, recomanat per la Lonely Planet, versió espanyola del 2006. Les sopes, boníssimes: una d'au, de pollastre, per a la Bruna, i una de marinera, com la conya, per partir entre els dos grans. Els segons, només per als majors d'edat, justets, bons però justets. Un d'ells el cocinado Pulmay (o una cosa així) és un plat de musclos (de dues o tres mides o tipus) i cloïsses grosses com el palmell de la mà fets al vapor. Ho serveixen amb un tall de xoriço, una patata bullida i una tassa de brou (feta a partir del suc de closca). El plat és bo, però per al gust de la Gemma i meu, massa petxina. L'altre segon (aquí en diuen plato de fondo, que és com una mena de plat principal) era un Cancao de salmó: un tall enorme de salmó farcit amb tomàquet, formatge i talls de xoricet. A mi m'ha agradat força més que l'altre, però tampoc no matava. Potser és que no hem sabut triar, o que ens havien parlat tant de les meravelles de la cuina xilota que la final se'ns ha quedat curta. Per cert que ens hem quedat sense tastar el plat estrella de Chiloé, curanto al hoyo (fet literalment a un forat a terra, tapat amb fulles). Al Sacho no en tenien.

Camins sense asfaltar des de Castro fins a Chimque, llogarret petit i brumós on passarem la nit. És un poble de pescadors d'un parell de milers d'habitants. De camí passem per llocs veritablement campestres, moltes estones llargues amb la sensació que ets al mig del bosc, però en canvi no deixes de veure ni cases (separades) ni gent (a peu a sota de les caputxes de les capel·lines o d'un paraigua o a pèl, o aixoplugats esperant a la caseta del "colectivo", el bus, transport per antonomàsia).

A Quemchi tastem per fi les "cabañas", una de les maneres sembla que habituals d'hostatjar-se a Chile. Era una caseta de fusta, amb cuina i menjador amb dos pisos (quatre llits, sis comptant els plegables), una estufa de llenya per escalfar-se i poca cosa més. Ben senzilla, però ben adequada al lloc. Les vistes eren precioses quan sorties al barri de la finca: una badia enorme, com ara la de Fornells, amb pesquers clavats a terra per la marea baixa. L'endemà tot torna a estar al seu lloc, les barques suren, i les closques i les pedres reposen a sota l'aigua. Sol i llum a dojo, colors maquíssims. La primera foto és del port de Quimche, i la segona dels palafitos (cases sobre l'aigua) de Castro.

Cascadas de Petrohue

2007-07-25T03:14:00.000+02:00

Aquí teniu la imatge que he triat per presentar-vos el Parque Nacional Vicente Pérez Rosales (tot un personatge). El temps en aquesta zona de Xile és com el temps a Escòcia o a Irlanda, plou i plou, però també hi ha estones de sol. El paisatge és semblant al de les zones de muntanya d'allà, però hi ha alguns tipus d'arbres que per allà no es troben. Els "alerces" són una mena de fossils vivents, per exemple. També hi ha molts ocellots curiosos.

L'expedició ha estat avui de sort, no ha començat a ploure, a ploure prou, fins que tots tres ja n'estàvem cansats. Hem tingut temps de fer a pas de Bruna tot el circuit sense gairebé haver-la d'agafar a coll. Hem vist tota mena de molses, les hem tocades. Hem vist i tocat i llepat (segons qui) pedres de tota mena de colors i composicions. Aigua de riu tranquil·la, esverada, escumada, transparent, verdosa, enfosquida. Tota mena de saltants d'aigua, cada un dels quals merexia una execursió per si sol, però tot sovint els vèiem dins un mateix camp de visió. Hem patinat, però no ens hem fet mal. Hem botat amunt i avall i la Bruna no para de demanar de treures les sabates i els mitjons (que és el que fa quan anem a la platja, per poder-se remullar els peus).

Avui ha estat el primer dia laborable per a mi. He deixat enrere la "faringoamigdalitis aguda" (doctor dixit), i m'he posat a fer de copilot de la Gemma. Ha conduït en unes condicions en què mai no havia conduït: carreteres humides i fosques, a estones plenes de bonys i clots, i sots plens d'aigua que amagaven el boing i cloc en passar. Al final de dia se n'ha adonat que, a més, plovia tant, era tan fosc i feia prou boira com per acollonir-se com jo havia estat a estones acollonit (sense dir-ho), però ella anar fent, anar tirant endavant i finalment hem anat i tornat al parc...

Apa siau!
Martí

PD1 Demà anirem a Chiloé, una illa una mica més al sud on se suposa que hi ha unes esglésies molt xules i uns plats de marisc i peix boníssims... to be continued.

PD2 Us recomano que aneu mirant l'àlbum de fotos, perquè l'hem actualitzat amb fotos i comentaris a les fotos!

En vies de recuperació...

2007-07-23T18:25:00.000+02:00

Estimats i estimades, gràcies per les paraules d'ànims que m'han arribat a través de la Gemma i dels comentaris... sembla que avui estic una mica millor, la febre no arriba a 38 (creuem els dits) i ja estem mirant de veure com ens pot visitar un metge amb l'assegurança de casa, o sigui que potser aviat tindré un diagnòstic i tot... Bé, pel mal de coll i pel mal d'ossos, fa pinta de grip, però en fi, un que en sàpiga potser em pot donar algun remei més adient.

Per cert, acabo d'actualitzar l'àlbum de fotos (cliqueu aquí)... n'hi ha alguna de maca... la resta són per als forofos i els avis desesperats.

Petons i abraçades
Martí

Onces

2007-07-23T16:06:00.000+02:00

Ahir, com que no teníem res més per fer que estar al llit (v. foto) i endrapar, vam demanar unes "onces". "Tomar once" en xilè és berenar, normalment és a l'hora de berenar, tot i que es digui onces -- tenen ganes d'embolicar la troca, els xilens. Diuen que el nom ve que "aguardiente" té 11 lletres, i és un eufemisme. Però a nosaltres ens van servir un berenar perfectament innocent (v. altra foto), molt bonic i prou bo. Clar que, com que som catalans i també volem embolicar la troca, ens el vam menjar a l'hora de sopar...

Sort que l'hotel on ens estem és molt acollidor, l'habitació és enorme i la senyora que se n'encarrega, la señora Alba, és encantadora. Ens cuida com si fóssim de la família.

Avui mirarem d'anar al metge amb el Martí. Està millor però no li acaba de marxar la febre, i té molt de mal de coll. Anirem informant.

Llanquihue i grip

2007-07-22T17:22:00.000+02:00

Ahir ens vam llevar amb el Martí enfebrat. Es va prendre un parell de paracetamols i va semblar que es recuperava, i a més feia molt de sol, així que vam decidir anar d'excursió. Vam agafar el cotxe per fer tota la volta al llac Llanquihue. El paisatge és realment preciós, tot molt verd però de manera canviant. La majoria de carreteres de per aquí estan sense asfaltar, plenes plenes de clots i bonys. Nosaltres tenim un cotxe antiguet (no té ni sierre sentralisado, ni elevalunas eléctrico, ni res) , un turisme normalet -tot i que està en bon estat-, i per tant la conducció era tirant a accidentada. Però vam anar amb calma i va ser un camí molt bonic. No vam fer massa fotos, en poso una i a l'àlbum n'hi haurà alguna més. Ah, vam veure molts ocells, sobretot de dues menes que no n'havíem vist mail (uns ocells marrons, com uns aligots petits, i uns ocells tipus grulla -- no ho sé explicar, ja miraré d'assabentar-me com se diuen i ho buscaré a internet).

Bé, a mig camí, just quan estàvem a l'altra banda del llac, al Martí li va tornar a pujar la febre. Vam parar a dinar a un lloc boníssim (recomanat per la guia com a tirant a luxós), i ell es va haver de quedar al cotxe dormint una estona abans de dinar perquè no tenia forces... Jo vaig menjar "filete de res a lo pobre" (plat típic de la regió, amb filet de vedella, ceba confitada, patates fregides, i ou ferrat; en versió pija, boníssim) i el Martí --quan es va recuperar-- un plat de xai molt bo.

Total que vam tornar a l'hotel, sense fer excursió ni res (casi no vam sortir del cotxe en tot el dia, i això que feia sol; però clar, amb la febre i tot...), i el Martí es va ficar al llit de pet. Avui ens quedem tot el dia a l'hotel, a veure si es recupera (per això tinc tant de temps d'explicar detalls insípids...). Ara dorm. Ja explicarem l'evolució del malalt...

Frutillar

2007-07-21T15:59:00.000+02:00

Bon dia a tothom!

Ahir vam tornar a passar-nos el dia viatjant: al matí fer maletes, a la una agafar el vol cap a Puerto Montt (aquest cop, per variar, sense cap problema i tot ben puntual), llavors el cotxe de lloguer, comprar alguna cosa de queviures (llet sense lactosa per a la Bruna, galetes, fruita...), i cap a Frutillar. Hem anat a un hotel que recomanava la guia que portem (Lonely Planet, molt recomanable), és preciós, però som els únics hostes i segons com hi fa bastant de fred. És que tot el dia plou i fa fred... Per sort, ara fa una estoneta ha sortit el sol. El Martí està casi mig malalt, com si tingués grip -- la nostra teoria és que és esgotament barrejat amb el baixón del relaxament --, però per sort s'està recuperant. Entre tot, sembla un bon moment per marxar a fer alguna excursió per la zona.

La foto que veieu és (part de) el que es veu des de la nostra habitació. Fins aviat!

Jet lag i horaris

2007-07-20T16:11:00.000+02:00

Ahir la Bruna i jo vam anar a dormir a les 7 de la tarda (una de la matinada de Barcelona), destrossades. Avui, la Bruna s'ha despertat a les 4:30 de la matinada dient "Vull veure el Teio" (Teo, el gatet de la Bárbara). Clar, ja havia dormit més de nou hores... S'ha estat una bona estona desperta, però per sort al final s'ha tornat a adormir fins a les 7 del matí. Espero que el jet lag ja estigui bastant superat. Diu que la tornada és pitjor, perquè vas al revés (papà: a Chile són sis hores menys que a Barcelona).

Ara estem fent maletes i l'Andy, el germà de la Bárbara, ens portarà a l'aeroport per agafar (un altre) avió per anar cap al sud. Anem a Puerto Montt, hi passarem 2 o 3 dies (zona de Los Lagos) i després anirem 3 dies més a la illa de Chiloé.

Sopant a ca la Bárbara

2007-07-20T02:43:00.001+02:00

Y teníamos hasta la cena hecha, sólo la hemos calentado...

Bruna ya se ha hecho amiga de Teo, y Manchitas de momento mide las distancias, pero se hace cuidar...

En casa de Bárbara

2007-07-20T02:38:00.001+02:00

Ya hemos llegado, y sólo podemos dar mil gracias por todo, todo lo que están haciendo por nosotros. De verdad!

La que está debajo del chancho-toalla es Bruna, claro...

Tome a la guagua en braso

2007-07-20T02:31:00.000+02:00

... bienvenidos a Chile! Un amabilíssim senyor, en veure'ns amb la Bruna i la Gemma embarassada, ens ha fet passar per la guixeta dels diplomàtics (és a dir, per un cop ens hem saltat la cua!). La veritat és la cosa ha sigut "pura amabilidad", que els agrada dir a ells. Hem ensenyat els passaports i ens han posat el segell amb el dia d'arribada.

I sí, parlen com els xilens que coneixem a Barcelona... Lo de guagua ya no se nos olvida, hemos tardado unos segundos en entenderlo, pero al fin sí.

Estamos ya en Chile... les suena esto?

2007-07-20T02:24:00.000+02:00

Embarquem i volem

2007-07-20T02:22:00.000+02:00

[Això que segueix ho ha penjat el Martí però ho ha escrit la Gemma:]

Evidentment, en arribar a la zona d'embarcament (després de les cues reglamentàries per agafar l'autocar cap a la terminal, per passar el control de passaport, etc., etc.), ens hem assabentat que el vol s'havia retrassat. Només 2 hores, perxò. I llavors ha sortit "puntual" i tot. 13 hores i mitja de vol en seients molt estrets. Amb el Martí hem acordat que la propera vegada que viatgem serem rics i viatjarem en primera -- quins seients! Crec que s'hi t'hi poses bé et fan la permanent i tot. Semblen els de les naus de l'Star Trek.

Per sort, tenim dues bones notícies: la Bruna, com no podia ser menys, ha demostrat altre cop que és un sol de nena, i s'ha portat molt bé a l'avió (ahir, a les diverses terminals, no va anar tan bé, pobreta Bruna i pobreta mare). Fins i tot ho diuen els companys de fila d'avió, que fa unes poques hores que la coneixen. D'aquí a 3 hores i mitja arribem a Santiago i podrem tornar a ser persones, espero.

Ah, l'altra bona notícia és que M'HAN DONAT EL JUAN DE LA CIERVA A LA UPC (per als profans: això vol dir 3 anys de contracte, fent la feina que m'agrada, és a dir, investigar en lingüística computacional, amb bastanta llibertat, i en un centre on podré aprendre moltes coses noves). És una sort immensa, ja que ens quedem a Barcelona, per poder seguir la meva carrera científica. Per cert que la resolució havia de sortir al juny i va sortir molt poc abans de marxar cap a l'aeroport -de fet, jo me'n vaig assabentar un minut abans de marxar!
Plego que la Bruna ens reclama. Molts petons a tothom, i esperem que la resta del viatge no sigui tan accidentat!!!

[Ara escriu el Martí:]

És divertit viatjar de dia en un vol que se suposa que havia de ser de nit. Ens han donat l'esmorzar només pujar a l'avió i pretenien no donar-nos el dinar fins al cap de 9 hores. I mentre tant mantenir-nos a base de mitjos sandvitxos de pa de motllo, margarina i pernil estil dog-sausage. Per sort s'ho han repensat i ara ja fa un parell d'hores que hem dinat i només ens queden tres hores i mitja per arribar, com dèiem.

Trilogia del burro català

2007-07-20T02:19:00.000+02:00

Aeroport de Barcelona

Arribem al mostrador d'Air Europa cap a les 16:30, una mitja hora de retard sobre l'horari previst, però encara una hora i mitja abans del vol. Donem els bitllets a la noia del mostrador:
- Som tres persones, dos adults i una nena de dos anys. Una dona embarassada.
- Los pasaportes, por favor, y el identificador de reserva.
Passen uns minuts.
- Aquí me sale que estos billetes son físicos y no electrónicos, con estos billetes yo no les puedo dejar volar. Un segundo que contacto con un responsable de Air Europa.
Passen uns minuts més.
- Mis compañeros me dicen que efectivamente se trata de unos billetes físicos, debería reclamar a Air Comet que se los hagan llegar. Aquí le dejo un número de teléfono de atención de Air Comet, un 900.
-Gracias, a nosotros no nos consta que debieran ser físicos los billetes. Si no salimos ahora a Madrid y no llegamos allí en unas horas vamos a perder el avión de las 23:59h para Santiago. Ud., si sabe que tenemos los vuelos pagados y reservados, ¿no nos puede dar el billete hasta Madrid y una vez allí tratamos de resolver el problema?
- Lo siento pero no puedo hacer nada porque se trata de un billete emitido por otra compañía, que nos compra el trayecto Barcelona-Madrid a nosotros, pero nada más.
- Bueno, gracias...
Entre tot això la Gemma i la Bruna han estat donant voltes per la terminal B de l'Aeroport d'El Prat. La Gemma venia de tant en tant amb la Bruna cansada d'esperar i jo li anava explicant entretalladament que la cosa no començava bé... no ens desesperem, però.
Començo a trucar al 900. Si no hi he trucat cinc o sis vegades, no hi he trucat cap. Cada trucada ha durat un mínim de 4 minuts i i un màxim de 10. Cada vegada m'he trobat un missatge de veu grabat que deia: "todos nuestros representantes están ahora ocupados, por favor, no cuelgue, su llamada es muy importante para nosotros... crrc, todos nuestros representantes..." Hi ha una variant que diu alguna cosa diferent i entre mig se sent el tut-tut típic de quan fas la trucada. El cas és que hem desistit, i hem començat a alterar els plans...
- Si no marxem ara a Madrid, la caguem, perquè l'avió surt a mitjanit, què fem?
- Vaig a mirar preus a Air Europa, a veure què costa volar a Madrid, i després ja reclamarem que ens tornin els diners un cop allà els d'Air Comet...
- Vale, d'acord. Jo em quedo trucant al 900.
Passen uns minuts.
- Amb Air Europa surt per 175 euros per persona, però l'avió no surt fins a les vuit. Amb SpanAir no hi ha vols. Martí, he de portar la Bruna a fer pipi, pots anar a mirar tu a Ibèria?
- Sí,sí...
Vaig a Ibèria a demanar preus. Surt per 200 euros per persona, la Bruna a meitat de preu, però és pont aeri i podem marxar amb el primer vol que surti.
La Gemma encara no ha arribat, però decideixo tirar per aquesta via, perquè en tot aquest temps havia descobert que Air Comet només té oficines a Madrid i d'altres països europeus, però no a Barcelona.
Arriba la Gemma. Li ho explico i li sembla bé... ella estava pensant el mateix diu.
Total que amb els bitllets de pont aeri a la mà ens dirigim a la terminal C i agafem el primer vol que surt cap a Madrid, a les 18:15. Facturem, passem els controls, i pugem a l'avió. L'avió surt amb mitja hora de retard, però arriba només amb un quart d'hora de retard tot i el vent en contra.

Aeroport de Madrid I

Arribem a Madrid, la Gemma i la Bruna es queden a la terminal 4, al·lucinant. Jo corro com un coet amb dues bosses fins a l'oficina d'Air Comet a reclamar els bitllets. Cal agafar un bus, perquè la terminal 4 està a uns vint minuts en bus de la terminal 1, on és l'oficina d'Air Comet. No trigo gaire a trobar-la i per sort no hi ha gens de cua. M'atenen de seguida. La gent em diu que havent-los comprat a lastminute.com, hauríem de tenir els bitllets físics, però que si no els tinc, hi deu haver un error. Em diuen que si no surten haurem de fer un indemnity i reemetre els bitllets, però que la cosa pot tenir solució... hi ha esperança.
- Señor, ¿puede darme su localizador de vuelo, por favor? Voy a llamar a lastminute a ver si me pueden decir algo. Aunque debe saber que lastminute no suele ser muy amable.
Escric un sms a la Gemma i li dic "smbla que hi ha possibilitat de volar avui". Ella és a la terminal quatre amb dues motxilles, una maleta grossa, una motxilla per transportar la Bruna, un carretó de nen petit, un carretó per portar tot això, embarassada de 4 mesos i mig, amb una nena de dos anys acabats de fer que té gana, molta son (perquè no ha dormit la migdiada), i una mica alterada.
Torna el noi que m'atent, molt atent.
- Me dicen que estos billetes están comprados el uno de febrero.
- Sí, sí, ya lo sé.
- Y entregados el seis de febrero y que tienen el albarán firmado.
- ??
- Bueno, ahora vuelvo un segundo.
Quedo a l'altra banda de mostrador, passen uns segons i recordo que sí, que ens van enviar els bitllets per Nacex, que són a casa desats, molt ben desats i m'adono que la culpa és nostra, que no hem pensat ni tan sols que eren físics, tan acostumats com estem a anar pel món amb bitllets electrònics...
- Perdona, puedes llamar un momento a tu compañero y decirle que es un error mío. Ahora acabo de recordar que tienen razón, que nos entregaron los billetes...
- En seguida señor.
Bé el noi.
- Dígame.
- Nada, lo que le decía a su compañera, que parece que sí que nos los trajeron a casa, pero resulta que fue hace cinco meses y medio casi y ni yo n mi mujer nos hemos acordado de ello, ni si quiera de que existieran. Por favor, perdóneme, pida perdón de parte mía a los de lastminute, ha sido culpa nuestra.
- Bueno, no se preocupe. Ahora hablo con ellos y luego vemos cómo resolverlo.
Se'n va una altra estona, curta.
- Bueno, lo que debemos hacer es un indemnity. Para eso tiene que ir a comisaría y denunciar una sustracción de los billetes. Con la denuncia podemos hacer el resto. La reemisión de billetes cuesta 75 euros por billete.

Aeroport de Madrid II

En una comissaria de la Policía Nacional.
- Buenas noches, vengo para denunciar una sustracción de unos billetes.
- Un segundo, por favor, ahora le atenderán mis compañeros
[Gemma: reprenc l'explicació i abreujo, que si no no arribarem ni a Xile...]
Tothom va ser molt amable i vam aconseguir treure els bitllets. El Martí va venir a rescatar-me de la Terminal 4 (entre el cansament, l'atabalament, i la depre pel superdespiste, no podia més...) i vam anar a fer cua per facturar. La nostra vida les darreres 24 hores ha estat una successió de cues. Quan portàvem més d'una hora de cua ens vam assabentar que el vol S'HAVIA ANULAT i que no sortiria fins l'endemà a les 7:30. Ens van portar a un hotel (de 4 estrelles, això sí), ens van péixer (per ser de 4 estrelles, què vols que t'hi digui, un bufet molt i molt justet), vam dormir tot just 4 hores (d'una de la matinada a un quart de sis) i tornem-hi, a fer cues que no ha estat res. Per cert que ens vam re-afirmar que això del collit (colecho o bed sharing per als entesos) no és gens bona idea: en un llit king size d'aquests de 2x2, tots tres, vam dormir-hi bastant malament. La Bruna hi va haver una estona que li va agafar la mania de posar-se transversal i de fotre'ns a tots dos cops de peu, amb conseqüències més aviat llastimoses per a la qualitat del son dels seus pobres progenitors. La primera part d'aquesta crònica n'és una mostra, ja que ha estat escrita pel Martí de 4 a 5:15 del matí al lavabo del superhotel.

PD Només vull afegir que vaig fer un paper estupendo a la comissaria. Mai havia estat tan creatiu ni tan convincent crec... és per allò que diuen, que si dius que te'ls has deixat a casa no te la fan... en fi. (MQ)

Punt de partida, Barcelona

2007-07-18T09:51:00.000+02:00

Foto de l'expedició

Aquest és des d'ara i fins al dia 12 d'agost el blog que recollirà les coses que ens plagui compartir amb tots vosaltres de totes aquelles que ens passin en aquesta expedició catalana a Xile, batejada com a Expedició Xile 3.5.

Aquí teniu una foto dels membres de l'expedició agafant forces a l'hora d'esmorzar. El dia serà llarg i el viatge encara més: partim a les 18:00h de Barcelona i arribem a Santiago si tot va bé demà a les 7:45h, hora local. Pel camí haurem fet una escala a Madrid i un munt d'hores, no sé si unes 20 hores en total... en fi, ja us ho anirem explicant.